Dia Mundial de la Poesia

Només la veu

Emmudit el vent,

inventem el silenci, l’equilibri.

Només la veu, el poema,

atansa espais oberts,

acull el temps

–arena que sense pietat

llisca i no es detura–,

arrela l’instant, tan fràgil.

Només la veu, el poema,

desxifra la clau, el somni,

el so profund dels morts,

els signes ara obscurs de la mirada,

la ferida encesa dels amants,

la vermellor dels núvols

a trenc d’alba,

els contrallums opacs dels paisatges

i les llunes surant sobre les aigües.

Només la veu, el poema,

dissol els temps dels verbs,

sotmet l’oblit.

El vers reté als dits el gest,

el calfred intacte de la pell.

Zoraida Burgos (2103)

'S'ha acabat l'època de les comoditats i dels petits plaers de la pau'

Detall del manuscrit de 'Suite francesa'

'Per remoure tot aquest llast, Sísif, em caldria el teu braó. No em falta pas decisió però la meta és lluny i el temps, escàs'. Sísif com a metàfora de l'absurditat de l'existència humana, de com la vida pot esdevenir una condemna. A 'Suite francesa', un retrat en mosaic de la misèria humana davant l'adversitat i la barbàrie, hi trobem aquesta frase gravada a l'escriptori de Gabriel Corte. Ell, com els altres personatges, intenta salvar-se individualment i es degrada per conservar les seves pertinences o per aconseguir un cistell de menjar. 'Odiava la guerra, amenaçava molt més que la seva vida o el seu benestar; destruïa contínuament l'univers de ficció, l'únic en el qual se sentia bé', pensa Corte.

D'aquesta novel·la, que Irène Némirovsky va escriure l'any 1942 però que no es va publicar fins el 2004, s'ha dit gairebé tot. Obra coral i inacabada que retrata en directe els primers anys de la II Guerra Mundial parteix de l'èxode que l'any 1940 varen protagonitzar els francesos fugint dels nazis. La primera part descriu amb cruesa i ironia, però també amb tendresa, la fugida massiva dels parisencs davant l'arribada imminent dels alemanys i la segona part se situa en un poble ocupat per soldats de la Wermacht. 'És com el missatge d'un nàufrag que rebem dins una ampolla' i que ens arriba des del passat intacte, sense interferències ni revisionismes. Sense contaminar. És una mirada lúcida, implacable, crua, violenta i realista que fa Némirovsky de la França ocupada. I ho fa a partir de la infrahistòria, de les històries menudes. Sense herois, amb personatges traidors, miserables, espantats, roïns, tristos, egoistes i tremendament humans, tant els ocupats com els ocupants, que només lluiten per sobreviure. Com va fer la pròpia Irène en tots els episodis de la seva vida.

A 'Tempesta de juny' veiem personatges desolats davant un món que s'enfonsa. 'Es quedaria un temps a Lisboa i després abandonaria l'odiosa Europa, fastigosa de sang. Se la va imaginar mentalment, un cadàver mig descompost, ple de ferides. Es va estremir', reflexiona Charles Langelet o els Michaud que lamenten no poder-se endur tots els records quan han d'abandonar París. 'Per més que ho provessin els millors s'havien de quedar allà, entre aquelles pobres parets'. 'La caritat cristiana, la mansuetud de segles de civilització li queien com ornaments inútils que deixaven al descobert la seva ànima àrida i nua. Estava sola amb els seus fills en un món hostil. Havia d'alimentar i protegir els seus petits. La resta ja no comptava', diu la senyora Pericand. Són personatges al voltant dels quals l'autora descriu un món en destrucció i que afavoreix que apareguin les pulsions internes més fosques. Personatges rodons que evolucionen al llarg de tot el capítol fins esdevenir ombres d'ells mateixos. 'S'ha acabat  l'època de les comoditats i dels petits plaers de la pau'.

'Dolce' dibuixa un seguit de personatges connectats en part amb els primers però que podrien funcionar de manera independent. A Bussy conviuen en aparent harmonia els vilatans amb els oficials de la Vermacht que han ocupat França. I Némirovsky continua amb el seu retrat mordaç, àcid, a vegades tragicòmic, però real de la guerra i de les seves conseqüències. Amb vides trencades, soldats allunyats de les seves famílies, deportats. De nou l'autora ens descriu un 'paisatge amb figures' que lluiten per tirar endavant, per dominar les seves emocions, altra vegada, per sobreviure en un món arrasat. És una mirada desesperada a l'anima humana.

Dins el deliri nazi, Némirovsky va escollir quedar-se a França i lluitar per ser tractada com una 'burgesa francesa', sol·licitant la ciutadania, suplicant-li al mariscal Petain, retratant de manera poc amable els jueus, convertint-se al cristianisme fins i tot. Practicant el que els seus detractors van qualificar 'd'antisemitisme o autoodi jueu'. Però no ho va aconseguir, França la va rebutjar brutalment, i el mes de juliol de 1942 va ser deportada, primer a Pithiviers i després a Auschwitz, on va morir suposadament de tisi. El seu marit va emprendre un camí humiliant i dolorós per salvar-la, tal i com podem veure en la correspondència que reprodueix 'Suite francesa' però va seguir la seva mateixa sort i va morir pocs mesos després en el mateix camp que Irène. Com diu el seu biògraf Philipponat, 'des del dia en què els gendarmes la van arrestar Iréne Nemirovsky va deixar de ser una novel·lista, una mare, una esposa, una russa, una dona francesa i va ser només una jueva'.

Irène Némirovsky va escriure 'Suita francesa', sobre la 'lava ardent', sabent que se li acabava el temps com deia ella mateixa, en una llibreta menuda on va apilonar les paraules que ens han arribat. Ella se sabia hereva d'una estirp víctima de deportacions i condemnada a fugir, testimoni d'un temps excepcional i volia que el seu llegat no es perdés. Per això va confiar el manuscrit a les seves filles, Denise i Elisabeth, que el van conservar fins a la seva publicació. 'Són les darreres paraules de la meva mare' va dir Denise Epstein quan es va publicar 'Suite francesa'. Avui s'ha traduït a 35 idiomes. Ho podia preveure? Confiava Iréne en què el seu testimoni ens arribaria amb tota la seva intensitat?

NADALA

Hem bastit el pessebre en un angle 
del menjador, sobre una taula vella,
el pessebre mateix de cada any
amb la mula i el bou i l’Infant i els tres Reis i l’estrella.

Hem obert innombrables camins,
tots d’adreça a la cova,
amb correus de vells pelegrins
-tots nosaltres- atents a l’auster caminar de la prova.

I en la nit del misteri hem cantat
les antigues cançons
de la mula i el bou i l’Infant i els tres Reis i l’estrella.

I oferíem la nit amb els ulls i les mans.
I cantàvem molt baix, amb vergonya potser de saber-nos germans
de l’infant i de tots en la nit de la gran meravella.

Miquel Martí i Pol

'Tots som Pereira'

'A mi no m'interessa ni la causa republicana ni la causa monàrquica, jo dirigeixo la pàgina cultural d'un diari de la tarda i aquestes coses no entren en el meu panorama. Jo li trobo un lloc tranquil, no puc fer més, i vostè vagi ben en compte de no buscar-me, perquè jo no vull tenir res a veure amb vostè ni amb la seva causa' , diu Pereira al seu deixeble Monteiro Rossi.

'Afirma Pereira' és la novel·la que hem llegit aquest mes al club de lectura. L'evolució del vell periodista va des d'aquesta postura inicial distant amb Monteiro Rossi, el seu cosí i la seva lluita, fins la implicació absoluta després de l'assassinat del jove escriptor que li fa signar un article devastador contra el règim de Salazar i la seva policia política. Així 'Afirma Pereira' és la història d'una presa de consciència, d'una evolució personal com a símbol de tota una societat. És un viatge de la ignorància a la saviesa, de la submissió a la dignitat, de la mentida a la veritat, de la mort a la vida. Pereira personifica l'intel·lectual allunyat de la realitat, responsable d'una pàgina cultural en un moment convuls a Portugal, amb una guerra civil a Espanya i amb el fantasma del feixisme planejant per damunt de tot Europa. '...perquè el país callava, no podia fer altra cosa, i mentrestant la gent moria i la policia semblava que fos l'amo del món. I va pensar: aquesta ciutat fa pudor de mort, tot Europa fa pudor de mort.' Pereira és un personatge peculiar i entranyable: gras, hipertens, aparentment mediocre, catòlic, apolític, amant de la literatura francesa, admirador de Bernanos, petit però que poc a poc abandona l'actitud apocada del principi per endinsar-se en la dimensió de l'heroi i adquirir la grandesa dels personatges literaris eterns. Representa l'home senzill, honest i sincer que de cop i amb brutalitat comprèn tota la maldat que envolta el poder que fa emmudir i mata. El seu amic, el doctor Cardoso l'ajuda a entendre que haver conegut Monteiro Rossi, el fill que mai va tenir, havia desencadenat una pulsió interna i havia provocat un canvi del jo hegemònic que controlava la confederació d'ànimes estructurades en el seu interior. Pereira venç el seu conflicte íntim en ser capaç de trencar el silenci i el conflicte èpic en rebelar-se contra el règim de Salazar. I així arriba a l'article que el dignifica i l'allibera.

Però Tabucchi fa un pas més en la seva novel·la. Apart de ser un retrat crític del Portugal dels anys 30 sota la dictadura de Salazar i de tenir una gran qualitat literària, l'autor ens mostra un joc de miralls i a través de la Lisboa que retrata, ens retorna la nostra imatge, mostra la societat actual, concretament la Itàlia dels anys 90. També cega davant moltes injustícies, també silenciada, també amb personatges massa complaguts i amb altres de sinistres movent fils invisibles. 'Tocar aquest nervi, despullar-lo i sacsejar-lo', com diu el professor Manuel Rico, és el repte de Tabucchi. De fet, és una de les funcions de la literatura: despertar consciències. I a 'Sostiene Pereira', Tabucchi ho aconsegueix, començant pel seu propi personatge. 'Pereira va tornar a casa. Va anar al dormitori i va treure la tovallola de la cara de Monteiro Rossi. Va tapar-lo amb un llençol. Després va anar a l'estudi i es va asseure davant de la màquina d'escriure. Va escriure com a títol 'Assassinat un periodista'. Pereira inicia aquí el camí cap a l'eternitat.

I de fons la Lisboa imaginària i viva de Tabucchi, amb la brisa atlàntica, els vells i estrets carrers costeruts, els mítics tramvies, la plaça da Rossio i el cafè Orquidea. Com un personatge més, xafogós i pesant.  Lisboa filtrada a través de la mirada estrangera de Tabucchi que ens mostra una ciutat recreada literàriament fins a l'infinit, una Lisboa inventada però real, construïda a partir de l'imaginari de l'escriptor i modificada amb l'experiència del lector que fa seu el paisatge i el reinventa. Ha estat com sempre una tertúlia rica en matisos ja que tots hem aportat la nostra visió de la novel·la, la nostra entesa amb el personatge i hem conclòs que tots som Pereira. 'Tanquem els ulls per no veure la realitat però de cop un fet inesperat ens la mostra amb tota la seva cruesa'.

Kabul, la ciutat dels mil sols esplendids

'Hom no podria comptar les llunes que brillen a les seves teulades, o els mil sols esplèndis que s'amaguen darrera els seus murs' 
Saib-e-Tabrizi segle XVII

Despres del parentesi de l'estiu al club de lectura de la Biblioteca de Girona hem llegit la novel·la 'Mil sols esplèndids' (2007) de Khaled Hosseini, editada per Amsterdam en català i Salamandra en castellà. Ambientada primer a Herat i més tard a Kabul, 'Mil sols esplèndids' és la història de la Mariam i la Laila unides pel seu destí tràgic i lligades a tres dècades d'enfrontaments a l'Afganistan. Dues dones de procedències socials diferents i d'edats molt distants trobaran l'una en l'altra el suport necessari per sobreviure en una societat on la dona és marginada, anorreada, torturada i empresonada sota el burka. L'autor recorre de la mà d'aquestes dues dones els darrers 30 anys de la història de l'Afganistan, 30 anys d'invasions, on la dominació soviètica va donar pas al domini dels senyors de la guerra, més tard dels talibans i finalment dels nordamericans deixant el país en una situació de misèria i guerra i on la brutalitat contra les dones ha crescut amb total impunitat. Sorprèn la mirada de l'autor, una mirada masculina que en alguns moments se'ns revela tremendament femenina, i que fa que no sigui un llibre només per a dones. És una novel·la però podria ser la història real de qualsevol família afganesa. I és que l'autor ens parla amb un llenguatge entenedor i senzill però no per això mancat de profunditat. L'estil planer de la novel·la deixa brillar la història que s'hi explica. Els personatges viuen, senten, bateguen i lluiten per sobreviure enmig de la guerra, d'un país que va a la deriva i d'una societat fratricida i irracional on antany va haver-hi cultura i esplendor, prosperitat i pensament crític. Les descripcions són acurades i el coneixement de l'entorn que manifesta l'autor és extraordinari fins al punt que hi ha moments en què el lector necessita agafar aire davant tant sofriment i tanta maldat.

Amb aquesta novel·la l'autor fa una mirada d'alerta sobre el seu país i denuncia que qualsevol intervenció alliberadora que hagi patit Afganistan ha acabat convertint-se en una nova forma d'opressió i sempre amb les mateixes víctimes, els afganesos, sobretot les dones. Hosseini, el primer autor afganès que escriu novel·les en anglès, creu en el poder de la ficció, com ell mateix explica. ‘Les pel·lícules, novel·les o quadres narren històries amb les quals la gent pot connectar. Permeten expressar un sentit nou del temps i de l’espai i ofereixen al lector la possibilitat d’accedir a un món al qual de cap altra manera no hi tindria accés. 'Mil sols esplèndids', dedicada a ‘les dones ferides de l’Afganistan’ és un lament, un plor, un crit de ràbia i impotència però també un cant a l'esperança, una petició, una pregària i una mirada cap al futur.

Khaled Hosseini, metge i escriptor va néixer a Kabul l'any 1965. Fill d'una professora i un diplomàtic després de la invasió soviètica del seu país varen instal·lar-se a Califòrnia, als Estats Units. El 2006 va ser nomenat ambaixador de bona voluntat de l’ACNUR (Agència de les Nacions Unides per als Refugiats) i el 2007, arran d'un viatge que va fer al seu país amb aquesta organització, l'autor va crear la seva pròpia fundació, Khaled Hosseini Foundation, la qual treballa per proporcionar assistència humanitària a l’Afganistan. Actualment viu a Califòrnia. Influït per les seves experiències infantils, Hosseini va debutar amb 'El caçador d'estels' ('Cometas en el cielo' en la traducció al castellà), assolint un gran èxit internacional. Es tracta de la història de dos nois afganesos de diferent classe social que comparteixen una forta amistat fins que un fet tràgic els separa. Quatre anys més tard va publicar 'Mil sols esplèndids', on les protagonistes són dones. En la seva obra Hosseini recrea ambients històrics del seu país des d'una òptica poètica i íntima.

'Els personatges caminen, parlen, respiren'

Els personatges de 'Quatre germanes' caminen, parlen, respiren. En definitiva, són vius. I ho són com tots nosaltres, de manera imprevisible, amb clarobscurs, amb contradiccions, amb dubtes, amb conflictes i tensions, amb il·lusió, amb decepcions i a vegades a contracor. Però sobretot viuen, tiren endavant, evolucionen i creixen. Quan tanquem la darrera pàgina de la novel·la, en Mathew, la Callie, la Jessica, la Leonie, l'Ed, la Mary Jo i fins i tot la Mathy continuen vivint en la nostra imaginació per un temps llarg. D'alguna manera les seves vides són la nostra vida. I és que els lectors no necessitem les novel·les per viure altres vides, sinó per viure la nostra. Per comprendre-la i per entendre-la. I en alguns casos, per suportar-la. Som lectors creatius i en llegir una novel·la la interpretem i en aquest sentit la reescribim. D'aquesta manera ahir a la tarda entre tots els assistents al club de lectura vàrem rellegir la novel·la de Jetta Carleton. Tothom va fer alguna aportació, alguna lectura singular, alguna interpretació diferent. De fet els escriptors busquen això. El seu lector ideal és el lector crític, aquell que reinventa el text i superant el sentit literal de les paraules en capta el sentit metafòric, interrogant l'obra fins a l'infinit. I és que no podem oblidar que la novel·la, el text literari, és art i com a tal no és realitat sinó representació de la realitat, i per tant, recreable. 'Quatre germanes' considerat per una de les tertulians 'una obra gens conservadora i d'una modernitat extraordinària pels temes que tracta' ens va servir per parlar de literatura i de tècniques narratives però també del sentit de la vida. Com deia el seu editor, el mític director literari de Knopf, Robert Gottlieb, 'Dels centenars de novel·les que he editat, 'Quatre germanes' és realment l’única que he rellegit diverses vegades des de la seva publicació i, cada cop que la torno a llegir, m’emociona tant com la primera vegada'.

Viure sense llegir és perillós perquè ens obliga a conformar-nos amb la vida

Bon dia a tots i totes. 'Viure sense llegir és perillós perquè ens obliga a conformar-nos amb la vida', diu Michel Houllebecq. I té raó. Amb aquest post comencem les sessions del club de lectura de literatura universal de la Biblioteca Pública de Girona en què esperem compartir bones lectures, encetar tertúlies interessants i poder debatre al voltant dels temes que ens suggereixin els personatges que, alguns més que altres, esdevindran reals i ens seran familiars. Comencem amb 'Quatre germanes' de Jetta Carleton. La següent lectura serà 'La nevada del cucut' de la Blanca Busquets, continuarem amb 'Mil sols espèndids' de Khaled Hosseini, 'La maternitat d'Elna' de l'Assumpta Montellà i finalment acabarem amb 'Afirma Pereira' d'Antonio Tabucchi.