NADALA

Hem bastit el pessebre en un angle 
del menjador, sobre una taula vella,
el pessebre mateix de cada any
amb la mula i el bou i l’Infant i els tres Reis i l’estrella.

Hem obert innombrables camins,
tots d’adreça a la cova,
amb correus de vells pelegrins
-tots nosaltres- atents a l’auster caminar de la prova.

I en la nit del misteri hem cantat
les antigues cançons
de la mula i el bou i l’Infant i els tres Reis i l’estrella.

I oferíem la nit amb els ulls i les mans.
I cantàvem molt baix, amb vergonya potser de saber-nos germans
de l’infant i de tots en la nit de la gran meravella.

Miquel Martí i Pol

'Tots som Pereira'

'A mi no m'interessa ni la causa republicana ni la causa monàrquica, jo dirigeixo la pàgina cultural d'un diari de la tarda i aquestes coses no entren en el meu panorama. Jo li trobo un lloc tranquil, no puc fer més, i vostè vagi ben en compte de no buscar-me, perquè jo no vull tenir res a veure amb vostè ni amb la seva causa' , diu Pereira al seu deixeble Monteiro Rossi.

'Afirma Pereira' és la novel·la que hem llegit aquest mes al club de lectura. L'evolució del vell periodista va des d'aquesta postura inicial distant amb Monteiro Rossi, el seu cosí i la seva lluita, fins la implicació absoluta després de l'assassinat del jove escriptor que li fa signar un article devastador contra el règim de Salazar i la seva policia política. Així 'Afirma Pereira' és la història d'una presa de consciència, d'una evolució personal com a símbol de tota una societat. És un viatge de la ignorància a la saviesa, de la submissió a la dignitat, de la mentida a la veritat, de la mort a la vida. Pereira personifica l'intel·lectual allunyat de la realitat, responsable d'una pàgina cultural en un moment convuls a Portugal, amb una guerra civil a Espanya i amb el fantasma del feixisme planejant per damunt de tot Europa. '...perquè el país callava, no podia fer altra cosa, i mentrestant la gent moria i la policia semblava que fos l'amo del món. I va pensar: aquesta ciutat fa pudor de mort, tot Europa fa pudor de mort.' Pereira és un personatge peculiar i entranyable: gras, hipertens, aparentment mediocre, catòlic, apolític, amant de la literatura francesa, admirador de Bernanos, petit però que poc a poc abandona l'actitud apocada del principi per endinsar-se en la dimensió de l'heroi i adquirir la grandesa dels personatges literaris eterns. Representa l'home senzill, honest i sincer que de cop i amb brutalitat comprèn tota la maldat que envolta el poder que fa emmudir i mata. El seu amic, el doctor Cardoso l'ajuda a entendre que haver conegut Monteiro Rossi, el fill que mai va tenir, havia desencadenat una pulsió interna i havia provocat un canvi del jo hegemònic que controlava la confederació d'ànimes estructurades en el seu interior. Pereira venç el seu conflicte íntim en ser capaç de trencar el silenci i el conflicte èpic en rebelar-se contra el règim de Salazar. I així arriba a l'article que el dignifica i l'allibera.

Però Tabucchi fa un pas més en la seva novel·la. Apart de ser un retrat crític del Portugal dels anys 30 sota la dictadura de Salazar i de tenir una gran qualitat literària, l'autor ens mostra un joc de miralls i a través de la Lisboa que retrata, ens retorna la nostra imatge, mostra la societat actual, concretament la Itàlia dels anys 90. També cega davant moltes injustícies, també silenciada, també amb personatges massa complaguts i amb altres de sinistres movent fils invisibles. 'Tocar aquest nervi, despullar-lo i sacsejar-lo', com diu el professor Manuel Rico, és el repte de Tabucchi. De fet, és una de les funcions de la literatura: despertar consciències. I a 'Sostiene Pereira', Tabucchi ho aconsegueix, començant pel seu propi personatge. 'Pereira va tornar a casa. Va anar al dormitori i va treure la tovallola de la cara de Monteiro Rossi. Va tapar-lo amb un llençol. Després va anar a l'estudi i es va asseure davant de la màquina d'escriure. Va escriure com a títol 'Assassinat un periodista'. Pereira inicia aquí el camí cap a l'eternitat.

I de fons la Lisboa imaginària i viva de Tabucchi, amb la brisa atlàntica, els vells i estrets carrers costeruts, els mítics tramvies, la plaça da Rossio i el cafè Orquidea. Com un personatge més, xafogós i pesant.  Lisboa filtrada a través de la mirada estrangera de Tabucchi que ens mostra una ciutat recreada literàriament fins a l'infinit, una Lisboa inventada però real, construïda a partir de l'imaginari de l'escriptor i modificada amb l'experiència del lector que fa seu el paisatge i el reinventa. Ha estat com sempre una tertúlia rica en matisos ja que tots hem aportat la nostra visió de la novel·la, la nostra entesa amb el personatge i hem conclòs que tots som Pereira. 'Tanquem els ulls per no veure la realitat però de cop un fet inesperat ens la mostra amb tota la seva cruesa'.

Kabul, la ciutat dels mil sols esplendids

'Hom no podria comptar les llunes que brillen a les seves teulades, o els mil sols esplèndis que s'amaguen darrera els seus murs' 
Saib-e-Tabrizi segle XVII

Despres del parentesi de l'estiu al club de lectura de la Biblioteca de Girona hem llegit la novel·la 'Mil sols esplèndids' (2007) de Khaled Hosseini, editada per Amsterdam en català i Salamandra en castellà. Ambientada primer a Herat i més tard a Kabul, 'Mil sols esplèndids' és la història de la Mariam i la Laila unides pel seu destí tràgic i lligades a tres dècades d'enfrontaments a l'Afganistan. Dues dones de procedències socials diferents i d'edats molt distants trobaran l'una en l'altra el suport necessari per sobreviure en una societat on la dona és marginada, anorreada, torturada i empresonada sota el burka. L'autor recorre de la mà d'aquestes dues dones els darrers 30 anys de la història de l'Afganistan, 30 anys d'invasions, on la dominació soviètica va donar pas al domini dels senyors de la guerra, més tard dels talibans i finalment dels nordamericans deixant el país en una situació de misèria i guerra i on la brutalitat contra les dones ha crescut amb total impunitat. Sorprèn la mirada de l'autor, una mirada masculina que en alguns moments se'ns revela tremendament femenina, i que fa que no sigui un llibre només per a dones. És una novel·la però podria ser la història real de qualsevol família afganesa. I és que l'autor ens parla amb un llenguatge entenedor i senzill però no per això mancat de profunditat. L'estil planer de la novel·la deixa brillar la història que s'hi explica. Els personatges viuen, senten, bateguen i lluiten per sobreviure enmig de la guerra, d'un país que va a la deriva i d'una societat fratricida i irracional on antany va haver-hi cultura i esplendor, prosperitat i pensament crític. Les descripcions són acurades i el coneixement de l'entorn que manifesta l'autor és extraordinari fins al punt que hi ha moments en què el lector necessita agafar aire davant tant sofriment i tanta maldat.

Amb aquesta novel·la l'autor fa una mirada d'alerta sobre el seu país i denuncia que qualsevol intervenció alliberadora que hagi patit Afganistan ha acabat convertint-se en una nova forma d'opressió i sempre amb les mateixes víctimes, els afganesos, sobretot les dones. Hosseini, el primer autor afganès que escriu novel·les en anglès, creu en el poder de la ficció, com ell mateix explica. ‘Les pel·lícules, novel·les o quadres narren històries amb les quals la gent pot connectar. Permeten expressar un sentit nou del temps i de l’espai i ofereixen al lector la possibilitat d’accedir a un món al qual de cap altra manera no hi tindria accés. 'Mil sols esplèndids', dedicada a ‘les dones ferides de l’Afganistan’ és un lament, un plor, un crit de ràbia i impotència però també un cant a l'esperança, una petició, una pregària i una mirada cap al futur.

Khaled Hosseini, metge i escriptor va néixer a Kabul l'any 1965. Fill d'una professora i un diplomàtic després de la invasió soviètica del seu país varen instal·lar-se a Califòrnia, als Estats Units. El 2006 va ser nomenat ambaixador de bona voluntat de l’ACNUR (Agència de les Nacions Unides per als Refugiats) i el 2007, arran d'un viatge que va fer al seu país amb aquesta organització, l'autor va crear la seva pròpia fundació, Khaled Hosseini Foundation, la qual treballa per proporcionar assistència humanitària a l’Afganistan. Actualment viu a Califòrnia. Influït per les seves experiències infantils, Hosseini va debutar amb 'El caçador d'estels' ('Cometas en el cielo' en la traducció al castellà), assolint un gran èxit internacional. Es tracta de la història de dos nois afganesos de diferent classe social que comparteixen una forta amistat fins que un fet tràgic els separa. Quatre anys més tard va publicar 'Mil sols esplèndids', on les protagonistes són dones. En la seva obra Hosseini recrea ambients històrics del seu país des d'una òptica poètica i íntima.

'Els personatges caminen, parlen, respiren'

Els personatges de 'Quatre germanes' caminen, parlen, respiren. En definitiva, són vius. I ho són com tots nosaltres, de manera imprevisible, amb clarobscurs, amb contradiccions, amb dubtes, amb conflictes i tensions, amb il·lusió, amb decepcions i a vegades a contracor. Però sobretot viuen, tiren endavant, evolucionen i creixen. Quan tanquem la darrera pàgina de la novel·la, en Mathew, la Callie, la Jessica, la Leonie, l'Ed, la Mary Jo i fins i tot la Mathy continuen vivint en la nostra imaginació per un temps llarg. D'alguna manera les seves vides són la nostra vida. I és que els lectors no necessitem les novel·les per viure altres vides, sinó per viure la nostra. Per comprendre-la i per entendre-la. I en alguns casos, per suportar-la. Som lectors creatius i en llegir una novel·la la interpretem i en aquest sentit la reescribim. D'aquesta manera ahir a la tarda entre tots els assistents al club de lectura vàrem rellegir la novel·la de Jetta Carleton. Tothom va fer alguna aportació, alguna lectura singular, alguna interpretació diferent. De fet els escriptors busquen això. El seu lector ideal és el lector crític, aquell que reinventa el text i superant el sentit literal de les paraules en capta el sentit metafòric, interrogant l'obra fins a l'infinit. I és que no podem oblidar que la novel·la, el text literari, és art i com a tal no és realitat sinó representació de la realitat, i per tant, recreable. 'Quatre germanes' considerat per una de les tertulians 'una obra gens conservadora i d'una modernitat extraordinària pels temes que tracta' ens va servir per parlar de literatura i de tècniques narratives però també del sentit de la vida. Com deia el seu editor, el mític director literari de Knopf, Robert Gottlieb, 'Dels centenars de novel·les que he editat, 'Quatre germanes' és realment l’única que he rellegit diverses vegades des de la seva publicació i, cada cop que la torno a llegir, m’emociona tant com la primera vegada'.

Viure sense llegir és perillós perquè ens obliga a conformar-nos amb la vida

Bon dia a tots i totes. 'Viure sense llegir és perillós perquè ens obliga a conformar-nos amb la vida', diu Michel Houllebecq. I té raó. Amb aquest post comencem les sessions del club de lectura de literatura universal de la Biblioteca Pública de Girona en què esperem compartir bones lectures, encetar tertúlies interessants i poder debatre al voltant dels temes que ens suggereixin els personatges que, alguns més que altres, esdevindran reals i ens seran familiars. Comencem amb 'Quatre germanes' de Jetta Carleton. La següent lectura serà 'La nevada del cucut' de la Blanca Busquets, continuarem amb 'Mil sols espèndids' de Khaled Hosseini, 'La maternitat d'Elna' de l'Assumpta Montellà i finalment acabarem amb 'Afirma Pereira' d'Antonio Tabucchi.